No, no m’he deixat un dia. Només que el cansament va poder amb l’obligació auto imposada.
El Festival mariner del Llenguadoc ha estat un molt de vaixells i música marinera i un poc de navegació. La climatologia ha estat respectuosa per allò que fa al sol, si descomptem el xàfec del vespre de dissabte i el temut vent de Mestral d’aquestes terres que avui ha arribat a bufar per sobre dels quaranta nusos. Ahir dissabte encara tinguérem ocasió d’oferir la vela de la Xerina al vent una estona a la tarda. Però ben aviat vàrem entendre perquè les barques d’aquí porten unes veles llatines que a priori semblaven molt petites. Resultat algun estrip a la vela que té solució. Però l’espina de no navegar amb vela pròpia des de la tardor ja és fora. Molt poques barques s’han atrevit a navegar. Els més agosarats sense sortir de l’ampli port. Altrament… barquejar a motor entre els “vieux greements”, la Nave Italia i el poderós Krusenstern (aquest cop ben escrit) rus. Moltíssimes persones als molls, gairebé tantes com càmeres, telèfons i altres dispositius que ara un ara l’altra fotografien caps, bossells, bucs, mariners, reflexes acolorits, gavines amb vista perduda, dormilegues sobre les cobertes, etc. I el més curiós és que en bona part de les fotografies surten mariners que al seu torn capten imatges, fixes o en moviment, recíprocament.
Escale à Séte s’ha vist desbordada de visitants. En la seva segona edició pot comparar-se amb un Douarnenez a nivell de visitants, que no de vaixells. Amb tot però, es poden comptar fins a una trentena de “catalanes”, és a dir, llaguts aparellats amb vela llatina, més una desena de barques amb aparell tradicional. Tot plegat en dues petites dàrsenes que eren ben curulles permetent, gairebé passar d’un moll al del seu davant sense mullar-se els peus. Cal afegir a això una desena de goletes de mesures diferents, entre elles el quetx Ciutat de Badalona, o el tres pals Bel Espoir. Això sense oblidar un vaixell que ha tingut un gran èxit del què podreu demanar als seus mariners: el pailebot Santa Eulàlia. Fora dels vaixells tradicionals cal mencionar la barca de salvament Marius Oliveri, un vaixell elèctric que ha treballat força com a recollidor de brossa pels canals i el port: l’Ecotank i unes “navettes” també elèctriques que passejaven els turistes pels canals o bé les que feien un transport gratuït entre l’aparcament dissuasiu més llunyà del centre i el rovell d’ou de la festa. Els amics de les associacions del Llenguadoc de Narbonne, Marseille, Parlavas, etc hi eren tots. La presència dels seus sardinals acolorits no deixa indiferent a ningú. En ells s’han usat milions de megabytes fotogràfics, que sovint m’han fet reflexionar: On deuen ser totes aquestes fotografies?
L’altra aspecte important d’aquesta festa ha estat el seu Festival de Música marinera. Vint i sis formacions musicals de la Mediterrània i del Canal de la Mànega-Atlàntic, a les que afegir una de l’illa de Guadalupe. Un sense fi de música de les 11 del matí fins a les 11 de la nit interrompudament en un escenari que per natural és diferent: les tavernes portuàries. Alguns dels grups també han actuat a l’escenari principal. Però l’encant Ha estat escoltar la música sense “trampes” electròniques, amb tot el sabor de la improvisació i fins i tot de la col·laboració entre grups. La festa marinera ha tingut una banda sonora constant de veus, acordions, guitarres, cornamuses, etc. Alguna sorpresa com escoltar “El meu avi” en veu d’una formació bretona. O una “Bella Lola” amb una pronunciació curiosament afrancesada. Conjunts vocals “a capella” que posen els cabells de punta. O el petit descobriment d’un grup de noies joves “Les Pirates” que dominen l’escena, la veu i el públic amb la veterania d’aquell que porta molts anys trepitjant les taules.
El desbordament de la festa pot definir la seva organització. Reorganitzar una ciutat com Séte per quatre dies i que funcioni tot no és senzill. Diuen els locals que habitualment és una ciutat on circular és difícil, però que aquest dies directament no es podia circular. A nivell de moll hi ha hagut mancances: WC, llocs on descansar, manca d’informació, i, per la banda que ens toca una certa desempara d’aquells que hem vingut amb embarcació. El menjar ha estat ben resolt a nivell de ranxos i entrepans. L’alberg en escoles. Però s’ha tingut la sensació de no saber en cap moment si calia fer alguna cosa. Cap programa concret, cap acte col·lectiu pels tripulants de les petites embarcacions. Cadascú s’ha fet la seva festa a mida, mesclat entre els visitants “terrícoles”.
Catalunya.
Què dir?
El programa diu: La Catalogne invitée d’honneur.
Diuen que als catalans ens agrada passar desapercebuts. Doncs aquí n’hem tingut la prova. Per dir-ho clarament. NO HI EREM! La bandera que porta la Xerina de 50 x 70 cm és proporcionalment la més gran que ha lluït aquests dies a Séte. Som sabedors que el nostre país no està per grans dispendis, però en algun lloc deu d’haver-hi guardades banderes, oi? El vaixell insígnia: el Santa Eulàlia lluïa tres banderes de la mateixa mesura: la espanyola, la catalana i una del MMB. Potser, per un cop calia demostrar una mica d’on venia el vaixell i en nom de qui participava. Per cert, entre els gallardets de festa la senyera ha quedat ben enredada! Però tampoc hi ha hagut ni un estand amb informació del país, o del MMB o del Museu de la Pesca! Algú m’ha arribat a preguntar sobre el pavelló de Catalunya. No he sabut que contestar. Trist. Però caldria valorar quin és l’origen del problema. Un exemple: Segons el seu president, La Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial no sabia res d’aquesta representació nacional fins 4 dies abans de produir-se. Potser no hi ha diners, però tampoc cap interès perquè les coses puguin funcionar. Catalunya no està per perdre oportunitats. Els milers de persones que han visitat aquesta edició de Escale à Séte no han trobat cap al·licient per planificar unes vacances al nostre país. País proper que no es pot permetre desaprofitar ocasions com aquesta per promocionar el seu atractiu turístic i de restauració que vagi més enllà del sol i platja. Manifestacions com aquesta solen ser visitades per un turisme cultural tant cobejat pels dinamitzadors turístics que pretenen des-estacionalitzar als nostres visitants. A Séte només hem vingut, fora dels dos vaixells “oficials” (llista 8a), aquells que ens movem sovint per la xarxa per conèixer que passa en el món de la navegació tradicional estàvem al cas d’aquesta festa en la seva segona edició. Ara bé, en la primera edició hi eren presents barques de l’Escala i de Calella de Palafrugell, on eren aquest cop? Aquestes deuen haver rebut la mateixa informació que qui subscriu per part de l’organització fa uns mesos. Sembla, però, que només ens agrada mirar-nos el melic i deixant de banda aquestes trobades internacionals. Enguany no hi havia excusa de dates per la coincidència amb la Setmana Santa. Ni tant sols per la participació a Douarnenez (precisament per les ajudes que rebran els participants que s’hi desplacin). La realitat és que aquí ens hem trobat els mateixos que viatgem per conèixer cultures i persones amb qui compartir i aprendre. Tant si naveguen amb vela llatina com al terç , amb àurica, amb fusta, acer o plàstic. No vull entendre que només ens mouen les subvencions i les invitacions “cash”, però malauradament… ho sospito.
Séte és una vila encisadora, portuària i amb racons amb un fort sabor salat. Un Douarnenez del Mediterrani (estic segur que la comparació no els ofendrà). Les seves tavernes fan la olor dolçament anisada del pastís. El cafè segueix sent dolent, però és pot menjar bé per pocs diners en algun dels centenars de restaurants. Aquells que no hi heu fet cap us ho heu perdut. D’aquí a dos anys segurament hi tornaran. Per arribar-s’hi no cal fer un miler de quilòmetres. El nom de la festa és ESCALE À SÉTE recordeu-vos d’escriure-ho a l’agenda de l’ordinador pel 2014. Estic segur que ho gaudireu.
